Romanticisme i Renaixença. Realisme. Naturalisme
ROMANTICISME I RENAIXENÇA
.jpg) |
| Caminant davant un mar de boira C.D. Friedrich, 1817 |
El Romanticisme és un moviment literari que va aparèixer a Alemanya i a Gran Bretanya a finals del segle XVIII i es va estendre per Europa a principis del XIX, a causa dels grans canvis econòmics, socials i polítics que va provocar la revolució industrial.
Les característiques més importants del Romanticisme són:
- Corrent oposat al Classicisme, que, a final del segle XVIII i principi del XIX s'estructura, primer a Alemanya i després a la resta d'Europa, com a moviment contrari al classicisme francès.
- Exaltació del passat, especialment de l'Europa medieval, i exaltació dels països exòtics.
- Malenconia.
- Magnificació de la mort com a forma suprema d'evasió i llibertat.
- Atracció per tot allò oposat a la llum i la raó: atmosferes boiroses, fosques, tempestes, la nit, la confusió, el caos, el desordre, el moviment, l'agitació, els rebels i els vençuts, el diable, i tot allò que simbolitzi l'obscur i l'irracional.
- Predomini de la imaginació.
 |
| Chapelle King's College. W.Turner |
- L'artista ha d'obrar per les forces màgiques de la inspiració, i ha d'ésser espontani, original i sincer.
- L'art primitiu i popular és vist com l'expressió artística més pura i a la vegada com la manifestació genuïna del sentiment nacional.
- L'interès pel passat, pels orígens i per l'art popular estimula els diversos nacionalismes europeus.
Alguns autors romàntics:
- Romanticisme alemany : Johann Wolfgang von Goethe, Novalis, Friedrich von Schiller
- Romanticisme anglès: Lord Byron, John Keats, William Blake
 |
| Chateaubriand. Anne-Louis Girodet |
- Romanticisme francès: François-René de Chateaubriand,
Víctor Hugo, Alphonse de Lamartine, Alfred de Musset
- Romanticisme castellà: José de Espronceda, José Zorrilla,
Gustavo Adolfo Bécquer, Mariano José de Larra
- Romanticisme gallec: Rosalía de Castro
- Romanticisme italià: Giacomo Leopardi
- Romanticisme nord-americà: Edgar Allan Poe, Herman Melville
- Romanticisme rus: Aleksandr Puixkin
Als Països Catalans, el Romanticisme penetrà relativament aviat introduït pel setmanari El Europeo (1798-1862), fundat a Barcelona per cinc joves romàntics, entre ells Ramon López Soler i Bonaventura Carles Aribau.
L'any 1833, aparegué un nou periòdic, El Vapor, en la fundació del qual participaren també López Soler i Aribau. Aquest periòdic seguí la mateixa línia que El Europeo, però té per a les lletres catalanes una importància molt més gran, ja que amb ell s'estableix l'inici de la Renaixença catalana, és a dir, la presa de consciència del català com a llengua de cultura i com a llengua nacional. Aribau amb el seu poema La Pàtria, publicat a El Vapor el 1833, inicià un moviment progressiu de recuperació lingüística.
La Pàtria és la primera composició culta en llengua catalana amb voluntat reivindicativa de la llengua i la nació. I té també la importància de no ser un fenomen aïllat, sinó que troba resposta en altres poetes, i establi així l'inici d'aquest procés que coneixem amb el nom de Renaixença.
 |
| Bonaventura Carles Aribau |
La Pàtria
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.
En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
Bonaventura Carles Aribau
El terme Renaixença s'ha utilitzat tradicionalment per designar el moviment de recuperació literària i lingüística que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX, concretament el 1833 (data de publicació de l'oda La Pàtria) i que acabà el 1877 (any que foren premiats Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà en els Jocs Florals de Barcelona), i amb el qual s'abandona una època de "decadència" i s'obre el període contemporani de la literatura catalana.
La Renaixença es consolida a l'entorn d'una burgesia culta que troba en el romanticisme un interès pel propi passat.
Els objectius de la Renaixença són:
a) Recuperar l'ús de la llengua catalana promovent l'activitat literària.
b) Impulsar una literatura pròpia desvinculant-la dels models literaris castellans i adaptant els corrents
més vius de la cultura europea.
c) Fomentar el coneixement de la història pròpia per reconstruir l'esplendor del passat medieval i
rescatar de l'oblit la gran tradició cultural catalana.
d) Crear institucions per difondre el moviment, com també organitzacions catalanistes favorables a la
recuperació cultural i política de la nació catalana.
La Renaixença es consolida a l'entorn d'una burgesia culta que troba en el romanticisme un interès pel propi passat.
Els objectius de la Renaixença són:
a) Recuperar l'ús de la llengua catalana promovent l'activitat literària.
b) Impulsar una literatura pròpia desvinculant-la dels models literaris castellans i adaptant els corrents
més vius de la cultura europea.
c) Fomentar el coneixement de la història pròpia per reconstruir l'esplendor del passat medieval i
rescatar de l'oblit la gran tradició cultural catalana.
d) Crear institucions per difondre el moviment, com també organitzacions catalanistes favorables a la
recuperació cultural i política de la nació catalana.
Els Jocs Florals
L'any 1859 es va instaurar el certamen literari dels Jocs Florals amb el propòsit de prestigiar la llengua catalana i la seva literatura davant la societat; estimular l'aparició d'escriptors nous (hi participaran Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller, les tres màximes figures de la literatura catalana del segle XIX); recuperar una institució establerta pels antics reis, i disposar d'una plataforma editorial des de la qual poder difondre les obres guanyadores i l'esperit de la Renaixença.
Al segle XV desaparegueren els Jocs de la Gaia Ciència que foren fundats el 1393 a la Cort catalana. Cinc segles després, es reprenia la tradició amb la restauració dels Jocs Florals de Barcelona.
 |
| Els Mestres en Gai Saber |
En aquesta festa anual, es va ressuscitar la divisa medieval "Patria, Fides, Amor" per establir els temes a propòsit dels quals calia escriure per concursar en un dels tres premis ordinaris: l'englantina d'or, al millor poema patriòtic; la viola d'or i argent, al millor poema religiós, i la flor natural, al millor poema amorós. Quan un poeta obtenia tres vegades un premi ordinari, era proclamat Mestre en Gai Saber.
 |
| Jacint Verdaguer |
 |
| Desesperat. G. Courbet. 1843-45 |
Els romàntics volien fugir de la realitat, perquè la trobaven desagradable. Els realistes, en canvi, rebutgen tot el que sigui fantàstic i meravellós, per acostar-se a la realitat immediata. Amb aquest propòsit inclouen el lleig, el vulgar i el repugnant entre els temes que tracten.
Els realistes rebutgen igualment, les èpoques passades i els països exòtics, i s'interessen per la vida diària de l'època present i del mateix lloc on viu l'autor. Els protagonistes acostumen a ser gent corrent i solen pertànyer a la mateixa classe social de l'autor. A més, l'anàlisi psicològica dels personatges passa a ser un element important.
EL NATURALISME
 |
| Narcís Oller |
 |
| (1894) |
El Naturalisme no és un moviment oposat al Realisme, sinó que n'és la continuació. Neix a França, cap a l'any 1870, i entra en crisi vers el 1890. El novel·lista francès Émile Zola (1840-1902) fou el fundador i teòric del moviment naturalista.
L'escriptor naturalista no es limitarà a observar la realitat, sinó que haurà d'aplicar el mètode experimental ( recollida de dades, per desagradables que siguin i formulació de la hipòtesi per mitjà de l'experimentació) i el determinisme universal ( l'home és sotmès a les lleis de la natura, com qualsevol altre ésser viu i, en conseqüència, el seu caràcter i la seva conducta són determinats per l'herència, la fisiologia i el medi ambient).
